Què fan amb les nostres dades a Internet?

La informació personal s'ha convertit en un producte més de compravenda. Passejar pels mons real i virtual és cada vegada menys anònim

 

Il·lustració i informació: Olga Subirós (CC BY-NC-ND-2.0).

Tots hem sentit alguna vegada dir que quan un producte és aparentment gratuït, és probable que en realitat l'estiguem pagant amb dades. Passa amb les xarxes socials, les targetes de fidelització de botigues o supermercats o amb una infinitat d'aplicacions que ens ofereixen serveis més o menys rellevants a canvi, només, de les nostres dades personals.

Una vida vigilada

Tecnologia i dispositius que produeixen o emmagatzemen dades de la nostra activitat quotidiana:

Però més enllà d'intuir que nosaltres som el producte, en realitat desconeixem què es fa exactament amb la nostra informació, o en què consisteix i com funciona aquest pagament amb dades. En realitat, no és una qüestió senzilla, i cada aplicació disposa dels seus propis procediments i lògiques. En el cas de la navegació per Internet, per exemple, les empreses i prestadors de serveis ens ofereixen de forma gratuïta els seus motors de recerca, pàgines webs i serveis associats, per llegir la premsa, consultar la previsió meteorològica, o estar en contacte amb altres persones a través de xarxes socials o fòrums. No obstant això, cada vegada que entrem en un web estem descarregant automàticament una sèrie de microprogrames coneguts com cookies que recapten informació de la nostra activitat online i fan arribar al propietari del web visitat informació sobre la nostra IP, MAC o IMEI (la matrícula del nostre dispositiu), el temps i forma en què utilitzem un lloc concret o altres llocs que estiguin oberts en el mateix moment, identifica si som visitants habituals i quin ús fem de la pàgina d'Internet, en quina seqüència i com accedim a altres llocs, etcètera. A més, és habitual que diferents empreses paguin al lloc que visitem per poder instal·lar-nos les seves pròpies cookies, com també ho és que l'empresa utilitzi les dades no només per als seus estudis interns, sinó que les vengui a tercers.

En realitat, cada vegada que visitem una pàgina amb l'ordinador, el telèfon mòbil o la tauleta, rebem desenes de peticions d'instal·lació de cookies. Som, doncs, el producte perquè a canvi de la informació que obtenim proporcionem detalls sobre la nostra activitat online i, sovint, dades personals com el nostre nom i ubicació, hàbits, targeta de crèdit, etcètera, dels quals no tenim forma de controlar on acaben. Davant això, l'únic recurs d'autoprotecció és o no acceptar cookies i renunciar al servei, o esborrar-les sistemàticament del nostre ordinador, una cosa tan enutjosa com limitadament útil.

Facebook, una xarxa social utilitzada per més de mil milions de persones al mes, disposa de les dades que l'usuari hi diposita voluntàriament, però també fa inferències sobre la base de les nostres interaccions amb persones i informació, les comparteix amb tercers i elabora un perfil únic que li permet determinar què apareix al nostre mur, tant per part dels nostres amics com d'anunciants. Tot m'agrada o registre a través de Facebook genera informació que és analitzada i classificada per algorismes amb la finalitat tant de conèixer-nos individualment com a consumidors, com d'elaborar perfils socials destinats a agències de publicitat. El registre continua fins i tot si hem tancat la pàgina: tret que sortim manualment, les cookies de Facebook continuen espiant tot el que fem online.

Si, a més, hem instal·lat Facebook al nostre telèfon mòbil, juntament amb la seva aplicació de missatgeria, el sistema podrà activar remotament la nostra càmera o micròfon, accedir a les nostres fotografies i missatges, etcètera, i així anar perfeccionant el nostre perfil.

L'exemple de lanavegació web és el més habitual, però ja no l'únic protagonista. El mateix desplegament de connexions no aparents i de compravenda de dades es produeix també quan utilitzem una targeta de fidelització de client, que relaciona el nostre patró de consum amb un nom, adreça, sovint unes dades bancàries i les respostes al qüestionari que habitualment acompanyen la sol·licitud.

Tret que sortim manualment de la pàgina, Facebook continuarà espiant el que fem.

Un altre àmbit en el qual la recollida de dades és cada vegada més rellevant és l'espai públic. Les nostres incautes passejades pels carrers són cada vegada menys anònimes, i els sensors que llegeixen els identificadors únics i la geolocalització dels nostres dispositius, les càmeres tèrmiques i de videovigilància, les xarxes wi-fi, els fanals intel·ligents o els sensors de lectura automàtica de matrícules ens incorporen de forma rutinària a bases de dades públiques i privades que en algun lloc serveixen a algú per obtenir un benefici que ni coneixem ni controlem.

L'àmbit domèstic és potser l'espai en què aquest monitoratge dels nostres moviments i rutines per elaborar patrons vendibles augmenta de forma més preocupant: tots els electrodomèstics intel·ligents, des del comptador de la llum al televisor, passant per la nevera, construeixen una xarxa d'extracció de dades que vol perfeccionar la imatge de qui som, què volem o què podem voler. El repte és ser capaç d'avançar-se a les nostres necessitats per temptar-nos a adquirir productes o serveis que encara no sabem que desitgem. Paguem, doncs, dues vegades: quan adquirim l'electrodomèstic o abonem el rebut de la llum, en euros, i cada vegada que li proporcionem informació, amb dades personals.

Hi ha empreses que han començat a explorar la possibilitat de convertir-se en data brokers dels ciutadans, una espècie de corredors de dades que gestionarien la nostra informació retornant-nos una part del benefici que se'n genera. Que ningú esperi fer-se ric: de moment les empreses que intenten obrir-se camí en aquest tèrbol món no donen més que uns quants euros al mes a canvi d'informació tan sensible com dades mèdiques o bancàries. De moment, els veritables diners no es troben en la relació entre ciutadans i serveis que recullen dades. L'economia de les dades és encara poc més que una promesa, de la qual fins ara es beneficien molt pocs actors (Facebook o Tuenti, Google, Foursquare, YouTube, etc.), i més per la febre inversora que pel compte de resultats. A l'albor d'aquesta promesa de negoci, això sí, proliferen els corredors de dades dedicades a l'encreuament de diferents bases per augmentar el preu de venda dels perfils generats a partir de l'encreuament d'informació d'activitat online i offline: els informes mèdics, per exemple, poden afegir més valor a un historial de recerca a Internet.

Hi ha empreses que ja exploren la possibilitat de convertir-se en ‘brokers’ de dades dels ciutadans

A alguns aquest escenari no els genera cap inquietud. Pagar amb informació pròpia obre també la porta a la promesa de serveis personalitzats i atenció individualitzada. No obstant això, els corredors de dades no es limiten a creuar detalls del que comprem, amb qui interactuem i què ens agrada. Aquest comerç inclou també, i cada vegada més, historials mèdics, dades fiscals i de renda o dades bancàries. El tipus d'informació que pot determinar si se'ns concedeix un crèdit, si se'ns ofereix una assegurança mèdica més o menys cara o si aconseguim una feina. De sobte, el preu pagat amb informació personal emergeix com una cosa totalment desproporcionada i incontrolable.

En acceptar ens convertim en el producte, ja que convé no oblidar que acceptem també que se'ns pugui acabar apartant del joc, amagats o ignorats perquè el nostre perfil no aporta la solvència, salut o obediència esperada.